La era del #personalbranding

Imatge de pixaroma.com

Nos guste o no, nos encontramos sumergidos de lleno en la era del #personalbranding. Sin comerlo ni beberlo, se impone entre nosotros el aplicarnos “criterios de marca”, vendernos, convertirnos en un producto que atraiga a headhunters y empresas hacia nosotros.

La perfecta imperfecció

Avui, vull parlar-vos d’algú de qui crec que puc dir que és un molt bon amic. Algú amb qui he hagut d’aprendre a conviure i a qui a vegades, no ho puc negar, he arribat a qüestionar seriosament i, fins i tot, a odiar!

De cómo la vida te hace protagonista o actor secundario…

En la vida hay momentos cumbre, situaciones de aquellas en las que parece que, si tú lo decides, el mundo se para. Es como una especie de energía interior que te puede llegar a hacer creer que eres importante, que sin ti la cosa no funciona y que, en caso de que por alguna extraña razón llegara a funcionar, lo haría en unas condiciones claramente peores.

De cafès i moments…

Moment del cafè d’aquest matí amb @mimarqui al “Cau de les Arts” d’Esplugues

A veure si quedem, no? Molaria veure’ns i fer un cafè, no? Ens truquem i fem una xerradeta, no?

Una capsa de sorpreses…

“Vols deixar ja el telèfon i relacionar-te amb la gent?””Mira’l, tot el dia enganxat al mòbil”. Aquestes i altres són les frases que hem de sentir els qui, d’alguna forma, vivim a mig camí entre els nostres dos mons: real i virtual.

Ella és vida

Creativitat… La meva? Doncs lluita per sobreviure contra un gran adversari, el meu instint de supervivència. Aquell instint que m’impedeix, tot sovint, cercar una altra forma de fer les coses. Aquell sisè sentit… L’instint que, empès per la lògica més absoluta, intenta fer-me agafar sempre el camí més fàcil. Aquell instint que em diu: “Xavi, no et compliquis!”.

Què tal si em vens el teu producte?

Ja fa temps que miro el món amb escepticisme. Diria que una mica… Però estaria mentint… El meu desencís amb molts àmbit de la nostra societat és total.

S’ha instaurat, ara ja fa temps, la creença que per a poder vendre el teu producte has d’atacar durament l’altre. No es tracta tant d’exposar el valor dels nostres arguments sinó que el joc consisteix a criticar l’altre amb tanta crueltat com ens sigui possible amb l’estranyíssima convicció que, no sé per quin motiu, aquest fet implicarà una millora de la nostra imatge.

Compro temps…

Una paradoxa… Doncs és allò que em fa trontollar el cap, cada vegada que em plantejo la vida, els meus raonaments es barallen entre ells. No és el sí o el no, és el sí que em porta al no i el no que s’acaba convertint en un sí. O serà el si de tot plegat?

Nulla sarà lo stesso da ora

“Yo soy así y no puedo cambiar”. Desde ya, me declaro muy fan de esta expresión. La he escuchado tantas veces que creo que ese es el motivo de que se haya convertido en una verdad absoluta para muchísimas personas…