Avui, vull parlar-vos d’algú de qui crec que puc dir que és un molt bon amic. Algú amb qui he hagut d’aprendre a conviure i a qui a vegades, no ho puc negar, he arribat a qüestionar seriosament i, fins i tot, a odiar!
Us presento al meu nivell d’autoexigència. Només ell té aquella capacitat gairebé insana sobre mi per, de forma automàtica i inconscient, fer-me actuar sempre pensant que tot és millorable.
Em mira i em diu: “Amb una mica més d’esforç i implicació, ho hauries fet millor, Xavi. No et conformis amb el que has fet. Et conec bé i pots demanar-te més!”.
Accepto que, potser, la nostra relació no és sana, que m’imprimeix una càrrega extra de pressió que, en molts casos, no cal… O sí. Fins i tot, hi ha dies en què em plantejo que potser aquesta intensitat que m’exigeix em fa perdre’m la possibilitat de gaudir dels “èxits”, de la feina ben feta (o no tant).
Quan rebo el feedback de coses que faig, encara que sigui positiu, ell li treu punta. Si llegeixo un “prou bé”, ho tradueix per un “t’ha faltat una mica”. Si apareix un “força elaborat”, la traducció passa a ser “podria estar millor”.
Sí, ja sé que la vida no és anar buscant la perfecció que, després d’una pila d’anys, he entès que no és assolible ni desitjable, però això no treu que tenir a algú com ell al meu costat, m’ajuda a fer-ho millor sempre.
Sí, és pressió, molta pressió. He de dir però que aquesta pressió, pel motiu que sigui i en contra a tot el que pugui semblar, em serveix com a motor de motivació. Motivació per no parar, per millorar, per seguir aprenent, per implicar-me més…
És més que probable que aquesta amistat que ens uneix sigui de bojos i que potser mai acabi d’estar satisfet però porto ja molts anys amb ell i, tot i que mai no està satisfet del tot, crec que m’ha ajudat a créixer, a agafar perspectiva de les coses, a valorar més als bons, a aprendre dels que s’esforcen, a ser més humil…
En definitiva, ell fa de mi un jo cada vegada més imperfecte.
Xavier Navarro Estrada 